Presentació del director escènic

Durant els inicis de la modernitat europea, en un context de forta revisitació de la cultura grecoromana, el mite d’Acis i Galatea va gaudir d’una enorme popularitat i va ser recreat per grans artistes com Cervantes, Poussin, Góngora o Lully, sovint interessats en el poderós sacrifici amorós enfront les desfermades forces de la naturalesa. Com si el pastor Acis, tot i ser fill del déu Pan i de la nimfa Simetis, encarnés l’humà confrontat a la divinitat amb la força de l’amor, i de vegades fins i tot arribés a aparèixer com una figura cristològica. Com si davant els cicles de la naturalesa i la ruïna inevitable de tota construcció material, els volàtils afanys humans poguessin aspirar a alguna mena de transcendència.

Quan Händel va compondre el seu Acis and Galatea, a partir del llibret de John Gay amb probable col·laboració d’Alexander Pope, feia dècades que Anglaterra havia decapitat el seu monarca i s’havia endinsat en les lluites partidistes de la modernitat parlamentària. L’explotació de les colònies estava donant un impuls definitiu al naixement de noves elits de tipus urbà i mercantil, mentre minvaven els privilegis de l’aristocràcia i molts nobles es veien arrossegats a barrejar la seva sang amb descendents de grans fortunes burgeses.

Amb aquest rerefons, la lluminositat musical d’aquesta mascarada pastoral de Händel —que esdevindria l’òpera més representada en vida del compositor— voreja més d’un abisme i deixa entreveure trasbalsadors clarobscurs que recorren subterràniament l’ambient bucòlic, i lleugerament malenconiós, d’una òpera que condensa amb fascinadora plasticitat algunes de les nostres grans tensions essencials. -Albert Arribas