òpera contratemps

antionio caldara

ATENAIDE

estrena en temps moderns

Versió semiescenificada de l’òpera d´Antonio Caldara estrenada a Barcelona l’any 1709 a la cort de l’arxiduc Carles. Una de les primeres representacions líriques de les que es té testimoni al nostre país i que no ha estat representada des de fa més de trescents anys!

Quina joia quan es gaudeix amb la pau i amb l´amor.
L´odi injust i el frau cruel
són els trofeus de la innocència
són el trimf del valor.


ATENAIDE
Una de les primeres —si no la primera—òperes italianes estrenades a Catalunya!

L’any 1708, Barcelona es convertí fugaçment en un dels principals centres musicals d’Europa, gràcies a les noces entre l’arxiduc Carles d’Habsburg i Elisabet Cristina de Brunsvic-Wolfenbüttel.

En plena Guerra de Successió d’Espanya (un conflicte determinant en múltiples sentitsen la futura configuració de la modernitat europea) desembarcà a la ciutat comtal una legióde músics provinents d’Itàlia per desplegar-hi un dilatat programa de festes, que comptaria amb l’estrena de diverses òperes encarregades a alguns dels principals compositors italians del moment (com Antonio Caldara, Andrea Fiorè, Francesco Gasparini, Tommaso Albinoni, Antonio Lotti, Paolo Magni o Clemente Monari) de la mà de llibretistes tan reputats com Apostolo Zeno o Pietro Pariati.

Les fastuoses celebracions en honor dels Habsburg s’allargaren els anys següents i s’extingiren quan la reina fugí de Barcelona l’any 1713 per reunir-se amb el seu marit a Viena, on dos anys abans havia estat coronat emperador del Sacre Imperi Romanogermànic com a Carles VI. Els actes d’aquest programa de celebracions foren organitzats des del ducat de Milà —governat aleshores pel príncep Eugeni de Savoia, que aleshores era la màxima autoritat militar de l’exèrcit imperial— i tenien un evident rerefons polític que es posa de manifest amb títols com Scipione nelle Spagne. 

Ara per ara, encara no se sap del cert quina va ser aquella «gustosa ópera, que se había compuesto ingeniosamente, en asunto de las Reales Bodas, en metro italiano» de la qual parlen les cròniques del moment, estrenada el 2 d’agost de 1708 a la Llotja de Mar el dia després que la parella reial celebrés els desposoris a Santa Maria del Mar. Durant molt temps s’havia pensat que es tractava d’Il più bel nome, però alguns estudis recents descarten aquesta hipòtesi i reobren els interrogants sobre quina va ser la primera òpera italiana estrenada a Catalunya.

Podria ser que aquest honor hagués de recaure en Atenaide? Sabem que Atenaide fou una de les òperes encarregades per a les celebracions, amb llibret d’Apostolo Zeno i música de Fiorè, Caldara i Gasparini (cadascun dels quals en van compondre, respectivament, un acte), però no en sabem la data exacta d’estrena. També sabem que es tracta d’una òpera que devia tenir una significació especial per a Elisabet Cristina, perquè el 19 de novembre de 1714, amb motiu de l’onomàstica de la reina, se’n va estrenar una segona versió musicada de nou per Ziani, Negri i Caldara, respectivament.

En tot cas, l’argument de l’òpera gira entorn de la celebració del casament entre l’emperador Teodosi II i l’atenesa Atenaide, recentment convertida al cristianisme (de la mateixa manera que Elisabet Cristina s’havia convertit al catolicisme per poder casar-se amb l’arxiduc Carles). El rerefons bèl·lic a l’òpera és evident i els paral·lelismes amb el context de 1708 són múltiples: hi trobem un projecte de doble casament per lligar els vincles polítics entre territoris en conflicte (el mateix 1708 la germana de l’arxiduc Carles també es casaria amb el rei de Portugal per enfortir els vincles dels Habsburg amb la Península), les pugnes bèl·liques tenen molt a veure amb la disgregació de l’imperi romà, escindit entre Orient i Occident després de la mort de Teodosi II (mentre que els Habsburg tenien l’ambició de revifar el projecte imperialista de Carles I d’Espanya i V d’Alemanya) i a l’òpera hi destaca el paper de Marcià, comandant de l’exèrcit romà secretament enamorat de la germana de l’emperador (el qual estava destinat, encara que l’òpera no ho mencioni, a esdevenir emperador gràcies al reconeixement dels seus mèrits militars), i aquest importància del personatge a l’òpera podria tenir a veure amb el fet que fos des de Milà, amb el príncep Eugeni de Savoia com a governador i alhora cap militar de l’exèrcit dels Àustra, que es va encarregar l’obra per a les celebracions barcelonines. Sigui com sigui, és evident que Atenaide havia de tenir una importància molt destacada en aquell època de gran significació per a la configuració moderna d’Europa. El fet que els Habsburg n’encarreguessin dues versions va propiciar que un dels millors compositors del moment, Antonio Caldara, n’acabés component dos actes per separat, el primer dels quals es va estrenar a Barcelona com a part central d’una de les primeres —si no la primera—òperes italianes estrenades a Catalunya. Per aquest motiu, l’equip de Contratemps ha volgutreunir els dos actes compostos per aquest músic meravellós i oferir la reestrena d’un material operístic tan desconegut com fascinant.


ATENAIDE
Una història d'amor i decepció

RESUM DE L’ARGUMENT

Atenaide ha fugit d’Atenes amb el seu pare (el filòsof Leontino) i, convertida al cristianisme amb el nom canviat d’Eudossa, ha trobat refugi a Bizanci (que a l’època era la capital de l’Imperi Romà d’Orient) per escapar de les assiduïtats de Varane, príncep de Pèrsia. Allà a Bizanci, Eudossa està a punt de casar-se amb l’emperador d’Orient Teodosio. Aquesta unió ha estat acollida amb entusiasme per Pulcheria, germana de l’emperador i bona amiga d’Eudossa. El dia abans del casament, Varane arriba a Bizanci, sospirant encara per la seva estimada. Teodosio, que vol mantenir la bona relació amb el pare de Varane i té ganes d’establir un lligam durador entre les dues famílies, veu en aquesta arribada l’ocasió per casar la seva germana Pulcheria. Pulcheria, al seu torn, està cortejada per Marziano, un general romà que, pel seu rang social, no pot aspirar a una unió amb la princesa. Per això Teodosio, que pressent el perill que el general podria suposar per als seus plans, envia Marziano a buscar la glòria i el reconeixement contra els exèrcits búlgars. Per altra banda, a més, Pulcheria també és l’objecte de les assiduïtats de Probo, prefecte del pretori (càrrec que ostentava el comandant de les tropes encarregades de la custòdia personal dels emperadors). I com que el prefecte es veu rebutjat per Pulcheria, decideix que, si ell no pot obtenir la mà de la princesa, Marziano tampoc podrà.

Teodosio acull Varane amb els braços oberts i, ple d’orgull, li presenta la seva futura esposa. Varane i Eudossa-Atenaide no poden dissimular la seva sorpresa. A Teodosio l’afligeix profundament descobrir que la dona amb qui s’ha de casar ja ha tingut una relació amorosa amb un altre home, però gràcies a la seva germana és capaç de sobreposar la raó a les emocions i proposa a Eudossa que sigui ella la qui decideixi: al qui ella estimi més, li regalarà una joia preciosa que ell li dona. Eudossa no dubta ni un moment: Teodosio, que l’ha acollit i estimat amb respecte des del primer dia, és d’entre tots dos qui mereix el seu amor. L’hi fa saber a Probo i li confia l’anell perquè aquest el porti de nou a l’emperador. Però Probo veu que aquesta podria ser una ocasió propícia per atènyer el seu somni, traeix la confiança de Teodosio i dona l’anell a Varane, alhora que li aconsella tanmateix que, tenint en compte la situació, rapti la bella Atenaide per si Teodosio canviés d’opinió.

Convençut que la seva estimada s’ha pronunciat en favor del seu rival, Teodosio desterra Atenaide sense donar-li cap mena d’explicació. Aquesta, estupefacta, també es veu rebutjada per la seva amiga Pulcheria i decideix tornar a fugir amb el seu pare Leontino, però Varane la sorprèn i la rapta. Leontino dona l’alerta. L’estratagema de Probo s’ha vist descoberta i Marziano, que encara no havia marxat de Bizanci incapaç de separar-se de la seva estimada Pulcheria, aconsegueix resoldre la situació alliberant Eudossa de les urpes de Varane i tornant-la a Teodosio.

Fitxa artística
 

Direcció musical
Jordi Domènech

Direcció d’escena, traducció
Albert Arribas

Intèrprets

Maria Hinojosa, Atenaide
Aurora Peña, Teodosio 
Helena Ressurreiçao, Varane 
Julia Farrés-Llongueras, Pulcheria
Jorge Juan Morata, Marziano
Elías Arranz, Probo
Eva Vilar, Actriu
 
Ensemble Contratemps
 
Farran Sylvan James, violí
María Gomis, violí
Katy Elkin, oboè 
Daniel Raminez, oboè 
Oriol Aymat, violoncèl
Lixsania Fernández, viola da gamba
Oriol Casadavalls, violone
Jordi Domènech, clavicèmbal

Ajudanta de direcció 
Eva Vilar

Il·luminació
Albert Arribas

Agraïments
Eszter De Martin, Mirasol Teatre, Fila Zero, Dxoc Teatre

Producció i edició
Col·lectiu Música Antiga de Sant Cugat 

Georg Friedrich Händel

Acis & Galatea

«Un Acis and Galatea antològic»

El 1718, Georg Friedrich Händel va estrenar la seva òpera pastoral Acis & Galatea, que aviat assoliria una extraordinària popularitat i esdevindria l’obra més representada en vida del compositor. Una mascarada alhora còmica i tràgica, d’una delicada bellesa vocal i orquestral, que Centaure Produccions en coproducció amb l’Ensemble Contratemps va portar als escenaris com un dels plats forts del festival Contratemps de Música Antiga de Sant Cugat 2021. – Bernat Dedéu

Fitxa artística

Direcció musical
Jordi Domènech

Direcció d’escena, escenografia i traducció
Albert Arribas

Intèrprets
Maria Hinojosa, Galatea
Aurora Peña, Damon
Jorge Juan Morata, Acis
Elías Arranz, Polifem

Ensemble Contratemps
Ricart Renart, violí
Elisabet Bataller, violí
Katy Elkin, oboè i flauta
Daniel Raminez, oboè i flauta
Lixsania Fernández, veu i viola da gamba
Alberto Jara, violone
Jordi Domènech, clavicèmbal

 

Ajudanta de direcció i vestuari
Eva Vilar

Il·luminació
Sergi Torrecilla

So
Nicolás de Ángel

Caracterització
Noemí Jiménez

Producció executiva
Jorge Juan Morata

Agraïments
Mario Andrés López

Producció
Col·lectiu Música Antiga de Sant Cugat en residència al Teatre Auditori de Sant Cugat

En coproducció amb:

 

Col·laboren

La FEM Cervesa artesana a Sant Cugat
Gelats i Torrons Joan Pros (Sant Cugat)
Moshi Floristeria (Sant Cugat)

 

Presentació del director escènic

El mite de la nimfa marina Galatea, el ciclop Polifem i el pastor Acis va sorgir estretament vinculat al terreny de l’illa de Sicília, presidida per l’amenaça latent del volcà Etna, travessada pel riu Acis i rodejada de gegants roques volcàniques dispersades per la costa siciliana. El poeta grec Teòcrit, pare de la poesia bucòlica, ja va relatar al segle III a.C. els amors entre Galatea i Polifem, si bé sembla que va ser tres segles després que el mite va cristal·litzar definitivament gràcies a les Metamorfosis d’Ovidi, on els amors entre Acis i Galatea desperten la ira del monstre.

 

Durant els inicis de la modernitat europea, en un context de forta revisitació de la cultura grecoromana, el mite d’Acis i Galatea va gaudir d’una enorme popularitat i va ser recreat per grans artistes com Cervantes, Poussin, Góngora o Lully, sovint interessats en el poderós sacrifici amorós enfront les desfermades forces de la naturalesa. Com si el pastor Acis, tot i ser fill del déu Pan i de la nimfa Simetis, encarnés l’humà confrontat a la divinitat amb la força de l’amor, i de vegades fins i tot arribés a aparèixer com una figura cristològica. Com si davant els cicles de la naturalesa i la ruïna inevitable de tota construcció material, els volàtils afanys humans poguessin aspirar a alguna mena de transcendència.

Quan Händel va compondre el seu Acis and Galatea, a partir del llibret de John Gay amb probable col·laboració d’Alexander Pope, feia dècades que Anglaterra havia decapitat el seu monarca i s’havia endinsat en les lluites partidistes de la modernitat parlamentària. L’explotació de les colònies estava donant un impuls definitiu al naixement de noves elits de tipus urbà i mercantil, mentre minvaven els privilegis de l’aristocràcia i molts nobles es veien arrossegats a barrejar la seva sang amb descendents de grans fortunes burgeses.

 

Amb aquest rerefons, la lluminositat musical d’aquesta mascarada pastoral de Händel —que esdevindria l’òpera més representada en vida del compositor— voreja més d’un abisme i deixa entreveure trasbalsadors clarobscurs que recorren subterràniament l’ambient bucòlic, i lleugerament malenconiós, d’una òpera que condensa amb fascinadora plasticitat algunes de les nostres grans tensions essencials. -Albert Arribas

Aries d’Acis, Galatea, Damon i Polifemo enregistrades en directe – Teatre Auditori Sant Cugat, 2021:

w.a. mozart

Bastià i bastiana

L’òpera “Bastià i Bastiana”es un “singspiel” de caràcter popular, escrit en un sol acte per W. A. Mozart als dotze anys, on ja es poden pressentir les traces del que després serà el gran geni de Salzburg. La trama argumental, basada en “Les amours de Bastien und Bastienne ̈, escrita per Favart i de Guerville, va estar alhora inspirada en una comèdia pastoral de J. J. Rousseau i tracta sobre els amors i desamors puerils i plens d’ingenuïtat d’aquests dos personatges.

“gran qualitat vocal i preciós estil interpretatiu de la dúctil soprano Maria Hinojosa” 

“la veu, lleugera i plena, del tenor Jorge Juan Morata,  va mostrar un elegant fraseig i una tècnica impol·luta” 

“el baríton-baix Juan Carlos Esteve es posseïdor d’una veu convincent, expressiva i vellutada” 

“excel·lents instrumentistes de l’Ensemble Contratemps

-Mon Terrassa

Fitxa artística

Direcció d’escena

Adrián Schvarzstein

Didac Cano, circo

 

Intèrprets

Maria Hinojosa, Bastiana

Jorge Juan Morata, Bastià

Juan Carlos Esteve, Buixot Colau

 

Ensemble Contratemps

Ricart Renart, violí

Edelweiss Tinoco, violí

Nuria Puljoràs, alto

Joan Palet, violoncel

Lixsania Fernández, contrabaix

Eva del Campo, clavicèmba