L’any 1708, Barcelona es convertí fugaçment en un dels principals centres musicals d’Europa, gràcies a les noces entre l’arxiduc Carles d’Habsburg i Elisabet Cristina de Brunsvic-Wolfenbüttel.

En plena Guerra de Successió d’Espanya (un conflicte determinant en múltiples sentitsen la futura configuració de la modernitat europea) desembarcà a la ciutat comtal una legióde músics provinents d’Itàlia per desplegar-hi un dilatat programa de festes, que comptaria amb l’estrena de diverses òperes encarregades a alguns dels principals compositors italians del moment (com Antonio Caldara, Andrea Fiorè, Francesco Gasparini, Tommaso Albinoni, Antonio Lotti, Paolo Magni o Clemente Monari) de la mà de llibretistes tan reputats com Apostolo Zeno o Pietro Pariati.

Les fastuoses celebracions en honor dels Habsburg s’allargaren els anys següents i s’extingiren quan la reina fugí de Barcelona l’any 1713 per reunir-se amb el seu marit a Viena, on dos anys abans havia estat coronat emperador del Sacre Imperi Romanogermànic com a Carles VI. Els actes d’aquest programa de celebracions foren organitzats des del ducat de Milà —governat aleshores pel príncep Eugeni de Savoia, que aleshores era la màxima autoritat militar de l’exèrcit imperial— i tenien un evident rerefons polític que es posa de manifest amb títols com Scipione nelle Spagne. 

Ara per ara, encara no se sap del cert quina va ser aquella «gustosa ópera, que se había compuesto ingeniosamente, en asunto de las Reales Bodas, en metro italiano» de la qual parlen les cròniques del moment, estrenada el 2 d’agost de 1708 a la Llotja de Mar el dia després que la parella reial celebrés els desposoris a Santa Maria del Mar. Durant molt temps s’havia pensat que es tractava d’Il più bel nome, però alguns estudis recents descarten aquesta hipòtesi i reobren els interrogants sobre quina va ser la primera òpera italiana estrenada a Catalunya.

Podria ser que aquest honor hagués de recaure en Atenaide? Sabem que Atenaide fou una de les òperes encarregades per a les celebracions, amb llibret d’Apostolo Zeno i música de Fiorè, Caldara i Gasparini (cadascun dels quals en van compondre, respectivament, un acte), però no en sabem la data exacta d’estrena. També sabem que es tracta d’una òpera que devia tenir una significació especial per a Elisabet Cristina, perquè el 19 de novembre de 1714, amb motiu de l’onomàstica de la reina, se’n va estrenar una segona versió musicada de nou per Ziani, Negri i Caldara, respectivament.

En tot cas, l’argument de l’òpera gira entorn de la celebració del casament entre l’emperador Teodosi II i l’atenesa Atenaide, recentment convertida al cristianisme (de la mateixa manera que Elisabet Cristina s’havia convertit al catolicisme per poder casar-se amb l’arxiduc Carles). El rerefons bèl·lic a l’òpera és evident i els paral·lelismes amb el context de 1708 són múltiples: hi trobem un projecte de doble casament per lligar els vincles polítics entre territoris en conflicte (el mateix 1708 la germana de l’arxiduc Carles també es casaria amb el rei de Portugal per enfortir els vincles dels Habsburg amb la Península), les pugnes bèl·liques tenen molt a veure amb la disgregació de l’imperi romà, escindit entre Orient i Occident després de la mort de Teodosi II (mentre que els Habsburg tenien l’ambició de revifar el projecte imperialista de Carles I d’Espanya i V d’Alemanya) i a l’òpera hi destaca el paper de Marcià, comandant de l’exèrcit romà secretament enamorat de la germana de l’emperador (el qual estava destinat, encara que l’òpera no ho mencioni, a esdevenir emperador gràcies al reconeixement dels seus mèrits militars), i aquest importància del personatge a l’òpera podria tenir a veure amb el fet que fos des de Milà, amb el príncep Eugeni de Savoia com a governador i alhora cap militar de l’exèrcit dels Àustra, que es va encarregar l’obra per a les celebracions barcelonines. Sigui com sigui, és evident que Atenaide havia de tenir una importància molt destacada en aquell època de gran significació per a la configuració moderna d’Europa. El fet que els Habsburg n’encarreguessin dues versions va propiciar que un dels millors compositors del moment, Antonio Caldara, n’acabés component dos actes per separat, el primer dels quals es va estrenar a Barcelona com a part central d’una de les primeres —si no la primera—òperes italianes estrenades a Catalunya. Per aquest motiu, l’equip de Contratemps ha volgutreunir els dos actes compostos per aquest músic meravellós i oferir la reestrena d’un material operístic tan desconegut com fascinant.